dissabte, 18 d’agost de 2007

L'àngel negre de Vallfosca

Aquest matí la vídua Cirera, com cada matí des de fa cinquanta anys, travessa la plaça central de Vallfosca i s'endinsa en la foscor de l'església. La vídua Cirera és una dona alta, molt prima, i ningú la recorda vestida de cap més color que no sigui el negre. Duu un vestit negre de satí, llarg fins als turmells, i el cap cobert per un vel negre de puntes. Duu mitges negres, molt tupides i unes sabates negres de cordons. Camina tan ràpid que la roba i el vel li esvoletegen com si fos un corb. Entra a l'església a temps per a la missa de les vuit. D'aquí a mitja hora començaran a arribar els primers nens a l'escola i la plaça s'omplirà de crits i corregudes. Ara, però, el silenci és absolut. La fleca és, potser, l'únic lloc on s'hi mou una mica de vida: les mares compren el pa per l'entrepà dels nanos i alguns també hi compren el diari.

Des de l'interior de la fleca es veu perfectament la porta de l'església, oberta del tot, però que no permet veure cap detall de l'interior, massa fosc i fred en contrast amb el sol enlluernador que crema la plaça.

Aquest matí havia de ser com qualsevol altre matí, però en un segon tot canviarà: la figura alta de la vídua Cirera apareix a la porta de l'església. Tota negra, baixa les escales corrent, amb els braços oberts, fent onejar els seu vestit. El seu rostre, habitualment hermètic, s'ha transfigurat per una mirada aterrida i una ganyota estranya a la boca oberta. No crida, sembla que no pugui. En arribar al peu de l'escala s'atura en sec i cau a terra desmaida, creant l'efecte òptic d'una gran taca negra sobre el terra groguenc de la plaça.