dissabte, 18 d’agost de 2007

L'àngel negre de Vallfosca

Aquest matí la vídua Cirera, com cada matí des de fa cinquanta anys, travessa la plaça central de Vallfosca i s'endinsa en la foscor de l'església. La vídua Cirera és una dona alta, molt prima, i ningú la recorda vestida de cap més color que no sigui el negre. Duu un vestit negre de satí, llarg fins als turmells, i el cap cobert per un vel negre de puntes. Duu mitges negres, molt tupides i unes sabates negres de cordons. Camina tan ràpid que la roba i el vel li esvoletegen com si fos un corb. Entra a l'església a temps per a la missa de les vuit. D'aquí a mitja hora començaran a arribar els primers nens a l'escola i la plaça s'omplirà de crits i corregudes. Ara, però, el silenci és absolut. La fleca és, potser, l'únic lloc on s'hi mou una mica de vida: les mares compren el pa per l'entrepà dels nanos i alguns també hi compren el diari.

Des de l'interior de la fleca es veu perfectament la porta de l'església, oberta del tot, però que no permet veure cap detall de l'interior, massa fosc i fred en contrast amb el sol enlluernador que crema la plaça.

Aquest matí havia de ser com qualsevol altre matí, però en un segon tot canviarà: la figura alta de la vídua Cirera apareix a la porta de l'església. Tota negra, baixa les escales corrent, amb els braços oberts, fent onejar els seu vestit. El seu rostre, habitualment hermètic, s'ha transfigurat per una mirada aterrida i una ganyota estranya a la boca oberta. No crida, sembla que no pugui. En arribar al peu de l'escala s'atura en sec i cau a terra desmaida, creant l'efecte òptic d'una gran taca negra sobre el terra groguenc de la plaça.

9 comentaris:

Alba ha dit...

La gent es mira l'escena amb un gest de sorpresa. En un principi, ningu es mou, ningú diu res, ningú sap que fer. Llavors, un home, antic company d'escola de la vídua Cirera, es comença a atansar al cos inert d'ella, i quan ja hi és pràcticament al costat, una figura surt corrents de l'església, i com un llampec s'esmuny entre els carrers.
(bé, com que veia que ningú ho continuava, he fet un intent...)

xavi ha dit...

El jurat del Cafè Xavz t'ha triat com guanyador d'un Brillante, si vols saber de que va tot això passa pel Cafè.

Enri ha dit...

La vídua no es mou. En Llorenç, el metge, ja hi arriba. S'agenolla a prop d'ella disposat a veure què li ha passat.
Els veïns cada vegada són mes nombrosos i el murmuri general és, cada vegada, més clar: està morta.

Aida ha dit...

"Morta de por!" diu la vella Cecília de Can Torres, i dirigeix la vista a l'interior de l'església. Un grup de quatre persones hi entren. A fora la gent els mira espectants, pensant que en qualsevol moment també sortiran aterrits. Però no passa res, surten en companyia del capellà, que s'agenolla al costat del cadàver de la vídua Cirera i mormola unes paraules com oració.

- Bé, cal trucar la policia, que ningú la toqui. Haurà de venir un jutge a aixecar el cadàver i suposo que li hauran de fer una autòpsia.- diu el metge amb veu vacil·lant, perquè mai s'ha trobat en una situació així, en aquell poble la gent mor al llit o a l'hospital i a causa d'una malaltia llarga, no pas al mig de la plaça i tenint bon estat de salut. Perquè si hi havia res que sabia del cert era que la vídua Cirera era una dona amb una salut de ferro, perfecta. Què havia passat allà dins? Li ho pregunta al capellà, però poca cosa li pot dir:

- Cada matí, abans de la missa, entra al confessionari i es confessa. Avui ha sigut com tots els dies, però no m'ha donat temps d'entrar a prendre-li confessió: he vist que obria la porteta i sortia esperitada cap a fora i la resta ja la saben...

Enri ha dit...

En Llorenç, llevant-se les ulleres i guardant-les a la butxaca de la camisa,li diu a cau d'orella al capellà:
- Ha mirat a dins del confessionari?
- Això anava a fer quan han vingut a buscar-me.
- Abans que arribe la policia, podríem fer-hi una miradeta, no li sembla?

Cal dir que tant el metge com el capellà freqüentaven la tertúlia que s'organitzava tots els dies al casino de la plaça. Allí es parlava del bé i del mal, encara que darrerament, Eleuteri Messeguer, el boticari, insistia en la seva teoria de que el crim perfecte era possible. Aquest era el tema que monopolitzava no tan sols les vesprades, també les nits dels tertulians, que s'havien convertit en apassionats lectors de novel·les de misteri.
Però tornem a la porta de l'església: dos homens de mitjana edat, el metge i el capellà, s'endinsen en la frescor de l'edifici.
Van directe al confessionari, una antiguetat de madera fosca situada al costat de l'altar de santa Llúcia, sí, la que du els seus propis ulls en una safata de plata.

Nu ha dit...

Els tres homes s'aturen davant la porta del confessionari i es miren. Els seus ulls s'estan acostumant a la foscor poc a poc, i ja distingeixen els detalls de tot el que veuen. Res fora del current. Cap d'ells no gosa fer el següent pas: obrir la porta i mirar dins. Finalment el capellà pren la paraula: Nois, vinga, feu un pas enrera i jo l'obriré des del costat.
Els dos homes es miren, miren el capellà. Se'l veu convençut, pensa un d'ells. Som-hi, diu l'altre. El capellà obre la porta de fusta, que grinyola lleugerament, i tots tres fan un bot enrera.

Mireia ha dit...

Una dona que ho ha vist tot, córre cap a ella, la gira, carinyosament i li diu: -Que li ha passat bona dona?
Ella,obre els ulls i amb un fil de veu, li diu:
- He vist la veritat, déu no existeix.Desde fa 50 anys li demano que em dóni pau, i només m'ha donat dolor i desesperança. Avui, m'he adonat que fins que la humanitat deixi de voler creure amb un ser creador totpoderos, les guerres no pararan, ...volia dir-ho a tothom, però he caigut,...m'apago...

Mireia ha dit...

(Perdoneu,no he seguit la història en cadena. )

Janet ha dit...

El capellà surt esperitat de l’església, amb el mateix esverament que ho feia la vídua Cirera tant sols uns instants abans i, enmig de la seva angoixa, ensopega amb la dona que havia parlat amb la vídua, de fet, la darrera persona que hi havia parlat.

L’home, mentre fa un gran esforç per retrobar la seva calma, interroga la dona.
- Què li ha dit la vídua Cirera? ¿Eh? Què li ha dit?
- Ai pobre de mi! Què vol que m’hagi dit? Res, no m’ha dit res. – Encara no sap ben bé perquè, però decideix mentir.